dimecres, 5 de setembre de 2012

L’èxit als Pirineus


Ara vull compartir un article de Frederic Ximeno que es va publicar al Diari Ara i que he trobat a la web de Sort Actual. És un text que ens ajuda a adonar-nos que els Pirineus són màgics, infinits i meravellosos. Són plens d'oportunitats d'èxit perquè són únics i tothom qui els visita dubto que mai els pugui oblidar.

Ahora quiero compartir un artículo de Frederic Ximeno que se publicó en el Diari Ara y que he encontrado en la web de Sort Actual. Es un texto que nos ayuda a darnos cuenta que los Pirineos son mágicos, infinitos y maravillosos. Estan llenos de oportunidades de éxito porque on únicos y todo aquel que los visita dudo que nunca pueda olvidarlos.

Now I would like to share an article by Frederic Ximeno which was publish on Diari Ara and that I found on the website Sort Actual. It's a text that help us realize that Pyrenees are magical, infinite and wonderful. There are plenty of opportunities for success because they are unique and I doubt that anyone who visit them can never forget about them.

El Pirineu és el nostre tresor ocult, dur, bell, inabastable. La muntanya mítica del Canigó de Verdaguer, la muntanya obscura de Solitud de Català, la muntanya del recolliment voluntari d’El salvatge dels Pirineus de Coll, la muntanya iniciàtica del Jo confesso de Cabré, on tot comença a Sant Pere del Burgal. 
La remor de les aigües del Pamano i les teulades de pissarra de Llessui i d’Altron, a la vall d’Àssua, també deixen sentir les seves veus de la mà de Cabré i de Barbal, ancorades en la nostra història recent, de democràcia perduda i recuperada que torna a trontollar. De tràfec de persones i d’idees que travessen, quan poden, les fronteres. Un moviment que es percep amb intensitat pels camins de l’exili que parteixen de les Bordes de Noarre a les valls d’Àneu. Un exili que potser, si bé sense sang i per altres rutes, hauran d’emprendre els néts i besnéts d’aquells bons homes, per anar a buscar la feina que som incapaços de generar, mentre ens mirem gràfiques de la prima de risc. Sense fer res per retenir les generacions més ben preparades de la nostra història. 
El Pirineu és el territori dels pastors i els ramats trescant l’herba de les pletes. El territori del pi negre, l’avet, l’ós i el gall fer. El territori per a la contemplació i per a l’esforç absurd i la superació personal, tan intransferible com incompresa, d’aquells que un dia van decidir culminar un tres mil. 
També fou per unes dècades el lloc de feina de milers de treballadors executant una obra d’enginyeria hidràulica desmesurada. Una obra que avui ens mostra la gran paradoxa dels nostres temps. A les nits, l’aigua que ha baixat de l’estany Gento i l’estany de Certascan és bombejada de tornada utilitzant l’energia nuclear que ningú demana de matinada. Un balanç econòmic positiu i un reservori per l’endemà, però un balanç energètic gens assenyat. La visita a la central subterrània de Tavascan és obligada. Com també ho és la passejada pel Parc Nacional d’Aigüestortes i el Parc Natural de l’Alt Pirineu, patrimoni natural de valor incalculable i bellesa extrema. 
Tanmateix, el Pirineu és, sobretot, la terra d’homes i dones que lluiten per viure. Malauradament, no ha quedat al marge del totxo. La urbanització fantasma de la Vall Fosca n’és paradigma. Una operació inacabada pilotada per un home que recentment s’ha apujat el sou mentre es declara insolvent per complir amb les mesures ambientals que va prometre. I, mentrestant, tots ben distrets amb l’Íbex-35. 
El totxo va acompanyat sobretot de les pistes d’esquí alpí, l’esperança blanca per al desenvolupament de les terres de muntanya. Fet el negoci immobiliari, les pistes no són rendibles. Llavors, o bé es plantegen noves operacions immobiliàries – un recurs que ja no funciona – o bé passen a mans de la Generalitat, com ha estat el cas de la Molina, Masella, Núria, Espot, Port Ainé i recentment Vallter 2000, l’única que es mantenia fonamentalment del negoci de l’esquí. Boí Taüll va pel mateix camí. No sembla una opció de futur per al Pirineu, d’una banda altament vulnerable al canvi climàtic i de l’altra altament dependent de la capacitat adquisitiva dels esquiadors de segona generació, delmada per la desocupació i l’IVA. 
Per sort, no tothom es resigna esperant un miracle. N’hi ha de convençuts que el seu territori és únic i que hi ha molta gent disposada a viure-hi una experiència esportiva, cultural o gastronòmica singular. Així ho han entès els de Cal Joanet d’Ainet de Cardós amb els seus iogurts. Ja fa temps que ho saben els river people de Roc Roi a Llavorsí. Per aquest motiu la ruta Carros de Foc, en la modalitat de skyrunning o de passejada tranquil·la, capta nous adeptes, i la petita estació familiar de Tavascan o el Centre MónNatura Pirineus de Son reben cada dia més visites. L’excel·lent vedella provinent de la ramaderia extensiva de raça bruna del Pirineu ha obtingut una identificació geogràfica protegida, i Mafriseu SA, de la Seu d’Urgell, la tracta i la comercialitza. Són alguns dels molts exemples d’èxit. 
El suport a la iniciativa i l’emprenedoria local és fonamental, però també ho és un replantejament estratègic del Govern i la societat catalana per no insistir en rutes que han entrat en via morta. I per reconèixer les immenses potencialitats de les nostres terres de muntanya. En fi, potser tot és fruit de la falta de cobertura de l’estany de la Gola estant, i el que em convé és tornar a connectar-me a les gràfiques de la prima de risc i seguir sense fer res, marejant la perdiu blanca.